25 de gen. 2011

Melangia


Desfaig el cami cap a tu
endinsat en un anonimat
que la distància esborrona,
on el meus ulls pensívols
i els melangiosos caminars
desprenen imatges del
riu violaci que travessa
el teu món, impregnant-se
de vida i còdols,
en un camí sense retorn
cap a aquesta platja solitària,
exhibida, calmosa - o brava -
però sempre nodrida de tu .


3 comentaris:

  1. Eulàlia, en aquesta frase del teu comentari: "un riu de còdols, ja haurà estancat les aigües i no anirà cap el mar" hi ha una greu falta sintàctica, i això que deies que tu no en fas "ni una, ni mitja, ni cap"... ah!, és cert, que parlaves d'ortografia, no pas de sintaxi... ai, caram! una altra, jo diria que és "cap al mar", oi? noia, no hi ha ningú perfecte en aquests temes, ni nosaltres que som estudiants de filologia ens atreviríem a fer aquesta afirmació que has fet tu... qui s'estima la llengua la fa servir i evidentment tots ens podem equivocar.

    ResponElimina
  2. Magazine, potser sí que el poema desprèn certa tristor però només és la tristor que s'avança a l'esperança

    ResponElimina