La seva tendresa era infinita,
poruc i vergonyós,
pobre cadell,
tenia por de molestar els altres
o de ser rondinat per sa mare.
Mai ni un lladruc...
així el vam trobar,
arraulit fora del cove,
mort, fred, rígid,
amb una ganyota com un somriure
i, a les seves retines, la imatge:
la mare i els altres cadells
donant-li l'esquena.
Pobrissó, quin poema més tendre, igual algun de més ford que ell el va fer fora, és la imatge de la desolació...i són tan bonics els cadells.
ResponEliminaGràcies per deixar-me quedar. Aviat faré una paradeta per descansar, sobretot, la vista....
Petons,
M. Roser
Quina imatge més trista. Pobrissó.
ResponEliminaun petó
Pobre...sí, a vegades un mateix es discrimina fins a morir, només per no ser capaç d'alçar la veu...o fer un lladruc.
ResponElimina